A la Televisió i en altres mitjans de comunicació social, t’estan dient sovint que la religió perjudica la salut mental, o que ens infantilitza i impedeix viure una plena i humana familiar o social; i que, en canvi, el secularisme i la laïcitat aporten un plus d’avantatges. Veiem com la laïcitat ha esdevingut el nou “dogma”, la nova “fe” que vol atreure cap a una altra banda. Llegim, en algunes entrevistes de la contraportada d’un conegut diari, com els entrevistats solen afirmar amb orgull: “sóc ateu”, “ sóc agnòstic” o “sóc creient, practicant o no practicant”…
Anem a pams. Els ateus afirmen que Déu no existeix. Els agnòstics opinen que no hi ha raons per afirmar la seva existència o negar-la. D’entrada, també s’ha de dir que hi ha diverses menes d’ateismes i d’agnosticismes: alguns més entenedors que altres, tot i que es doni un comú denominador entre ells. Hi ha creients fervents, altres amb dubtes, uns tercers que passen la “nit fosca” o els qui mantenen profunds interrogants. El recent creat “Atri dels gentils”- atrium gentium- pot ser el lloc de trobada per a tots ells.
Si els uns i els altres s’ho prenem seriosament, cadascun en podrà treure un gran profit participant-hi. Lògicament, això si es respecten mútuament, si estimen la llibertat de les consciències i si creuen alhora en la bona voluntat dels homes. Fedor Dostoieski escrivia que “Déu és el gran problema de l’home, essent alhora també la gran solució”. Els creients -així també ho deia l’esmentat escriptor- afirmen sense embuts que Déu existeix i que es manifesta constantment en les seves obres: en la bellesa i l’ordre de la creació – el creador deixà molt clares les seves empremtes en la mare naturalesa, en les lleis físiques, biològiques…-, en les possibilitats del desenvolupament humà creatiu, en el poder de la intel·ligència i en la voluntat.
Un conegut pensador activista polític escrivia fa poc temps: “Crec que ens equivocat optant per la via antireligiosa. Els humans necessitem una dimensió religiosa; oblidar Déu és molt perillós…”. La història ens ho ha demostrat palesament. S’ha està comprovant que molts cientifismes i racionalismes portats al seu extrem, han creat una “nova fe”: la fe atea -militant i fanàtica o no-, la fe agnòstica o indiferent. És bo creure en la raó i en la ciència, però sabent que la fe mai no ha estat renyida amb la raó humana ni amb el progrés científic. Per tant, no cal oposar-les l’una a l’altra: les dues són esguards, diferents i complementaris, que comparteixen un mateix origen; són les dues ales que ens porten al màxim coneixement de les realitats existents. La fe, a més, és raonable, i empeny al vertader creient -no el qui creu en el “deus ex machina” o en altres déus– cap a la construcció del nostre món. L’ “Atri dels gentils” hauria de facilitar, doncs, aquest diàleg entre creients, ateus i agnòstics; hauria de ser el fòrum en què dialoguin fe i raó; creença i ciència; religió i cultura profana… Ha de ser un espai de reflexió tant per als compromesos religiosament com per als indiferents o per als qui dubten. Un lloc on hi càpiguen tots els possibles interrogants i totes les respostes sobre el sentit de la vida i la mort, sobre el significat del bé i del mal, sobre els conceptes de dolor, d’amor i d’odi, de la veritat i la mentida, sobre la transcendència i la immanència.
Fe i Raó, tot i que “l’últim pas de la raó –segons Blas Pascal– és reconèixer que hi ha en ella un misteri que la supera”. Em ve, ara, al cap la famosa “aposta” d’aquest matemàtic i pensador. Una aposta que pot esdevenir resposta a l’hora de sortir a l’encontre de la veritat última. Sabem que l’home -com un pobre i insignificant cuc- sol arrossegar moltes incerteses i dificultats en la recerca de la veritat que no se sent sadollada mai del tot. L’aposta pascaliana s’expressa més o menys així: “Déu, o bé existeix, o no existeix. Per quin costat ens inclinem? La raó no pot resoldre aquesta alta i suprema qüestió. Ens separa una distància infinita. En el límit llunyà o no tant llunyà de la mort, hem de llançar la moneda que caurà donant cara [Déu] o creu [no Déu]. Quina és la teva aposta?”…En altres paraules: sempre tenim -almenys com a mera possibilitat-, en el pensament que, després de la mort, ens esperi Déu o el no-res absolut o l’anihilació total. Qui rebutja la primera possibilitat podria quedar eternament fora de la felicitat desitjada ? S’ho juga tot ?…”Tu, -continua dient Pascal-, de fet, durant la vida, vulguis o no, de fet fas una aposta. Hi ha sempre elecció, no et pots quedar en terra de ningú. Tu estàs compromès en escollir per motius vitals”.
Tal vegada, molts pensen si val la pena optar per l’aposta menys perillosa i més positiva, ja que no es tracta d’una juguesca frívola: la mort ens arribarà certament a tots. Si aposto per Déu, ho guanyo tot ? Si no ho encerto, llavors què hi perdo ? Potser paga la pena apostar per l’existència d’Aquell que em dona l’existència. Però l’agnòstic -continua Pascal- diu: “El correcte és no apostar en absolut”. El matemàtic li respon: “Què hi perdràs escollint Déu ?, quin mal et pot venir de prendre aquesta decisió ? Seràs fidel, honest, humil, agraït, benefactor, amic sincer, veritable en el teu actuar…A cada pas que facis per aquest camí veuràs la certesa del guany; i que és tan poc el que hi has arriscat, que a la fi t’adonaràs que has apostat per una cosa certa, infinita, per la qual no has donat res”.
Així, doncs, sembla que no deixem mai d’escollir. Ho fem més o menys conscients, des del dubte o amb la certesa del qui pren una bona decisió. Però tothom fa l’aposta: l’ateu “militant” i l’agnòstic indiferent. Ho fan, per descomptat, els cristians fervents, i també els tebis o els “deixadots” per comoditat o tebiesa…; tots prenem opcions lliures envers la existència o no de Déu. A més, tots experimentem que, en les accions humanes, som lliures -a no ser que un hagi hipotecat la seva llibertat o l’hagi deixat emmalaltir- i ens en sentim, si més no aparentment, responsables.
Continuarà…
